Les hores mortes

Les cendres que abrasen, l’escalfor del vespre a la teva mirada.
En el moment que les hores passen i moren sigiloses buscant un so semblat a la teva veu, el color gris atrapa els records.
Les hores mortes d’esperes i desesperes, de cerques i no trobes. Està amagada la paraula precisa, el moment oportú, la idea adequada.
En el moment que les hores s’escapen taciturnes i capritxoses, les teves carícies són el lloc on prefereixo matar els minuts.
En les hores mortes que el meu cos descansa, en la lletania dels somnis on t’imagino, em perdo en un silenci amb tu, t’enfonso en el meu ésser fent que formis part meva.
En el moment que les hores de l’alba despunten desafiant al matí per separar-me dels teus braços, cobreixo de petons els teus llavis.
En les hores mortes que et busco sense parar, com l’ona busca una roca on morir, jo busco els teus braços per dormir i descansar, per pensar en tu i poder somiar.